Fa molts anys, tres estranyes persones viatjaven per la neu espessa. Era una nit clara i estrellada i la terra semblava erta sota la gruixuda capa de neu.
Els
tres forasters van trucar a una petita cabana.
Jorim,
el fill del pastor, els va obrir.
Amicalment els va convidar a escalfarse a la
fora del foc.
Van
refer-se amb unes senzilles menges i van a començar a contar:
-Som
tres savis estrellers i venim de lluny.
Una estrella ens ha fet
saber una cosa singular: la misèria, la por, la injusticia i la soledat
s’allunyaran dels homes. L’estrella ho dui clarament, i ens guía. El camí és
llarg i fatigós, però nosaltres volem saludar el nou rei. 
L’endemà
de matinada, els tres savis es van acomiadar i van seguir l’estrella. En Jorim
va quedar-se a la cabana, tot encaboriat de les coses que havia sentit.
Un
infant que farà canviar els món?
El
món serà gobernat per l’amor?
Moltes
preguntes brunzien dins del seu cap, i dins del cor li va créixer el desig de
posar-se en camí:
-Jo
també vull saludar aquest infant.
L’estrella
també m’ensenyarà el camí.
Tot
seguit va córrer cap el poblet i els va contar la trobada amb els forasters i
la bona nova.
Els
altres també van sentir la mateixa alegría que resplendia en ell.
Van
oblidar totes les misèries i calamitats de cada dia i es van posar a cantar i a
ballar.
-Té,
pren aquest flabiol –van dir-li per comiat-.
El
seu cant alegrarà el teu cor i el cor de les persones que trobaràs, i també
alegrarà el cor de l’Infant.
Parla-li
de nosaltres, i de la nostra esperança en ell.
El
camí el portà fins a una casa solitària.
Al
defora un home vell estallava llenya.
En Jorim el va ajudar, i aviat en van
tenir una bona provisió que arribaría fins a la primavera.
També
va contar-li, a aquell home, cap a on s’encaminava, i quines esperances
portava.
-L’hivern
és fred i el camí molt llarg –va dir el vell-.
Pren
aquesta manta de llana i escalfa’t tu també l’Infant, i parla-li de mi.
En
Jorim continuà el seu camí, sempre seguit l’estrella.
I
va trovar una nena petita que s’havia perdut i plorava.
En Jorim la va consolar
amb una sonada de flabiol, i va ajudar-la
trovar la casa dels seus pares.
La
mare, feliç, va estrènyer entre els seus braços l’infant.
En
Jorim tornà a parlar dels tres astròlegs i de l’Infant nou nat, que ajudaria
tots els homes.
A
les hores ella li va donar un pa de fruita sencer, acabat de coure.
-Pren
aquest pa i porta’l a l’Infant –va dir-.
I
digues-li que l’esperem –i després es va acomiadar cordialment.
L’estell
lluïa cada vegada més clar, però tot i així de vegades en Jorim pensaba en el
llarg camí i li venien dubtes.
No tothom se’l
creía, i sovint s’havien rigut d’ell.
I
si els astròlegs s’haguessin equivocat?
Qué
hauria de dir, de retorn casa, quan pel
camí trobaria tota aquella gent desil·lusionada?
Per
fi va verure una cabana miserable. Al damunt hi havia l’estrella i brillava amb
una llum meravallosa.
A
Jorim el cor si li va omplir d’una gran alegría.
De
primer va reconèixer els tres astròlegs. Al seu costat hi havia pastors, un
home, i una dona amb un nen als braços.
En
Jorim va posar la manta de llana, con un embocall, a la dona i l’Infant, per
protegir-los del fred.
Després va agafar el pa de fruita i el va repartir. Amb
el flabiol va tocar una tonada que parlava de la miseria dels homes, de les
seves penes, de la seua soledat, però plena també de les seves esperances. I
tots el van entendre.
El
camí de retorn li va semblar lleuger, i va tocar el flabiol com mai, abans, no
l’havia tocat.
Llegenda contada i il·lustrada per: JINDRA CAPEK.
No hay comentarios:
Publicar un comentario