VOLDRIA L'AGOST.

 Ilustración Sandra Conejeros.

-Joan Josep Roca Labèrnia-

Voldria l'agost

sense cap tempesta,

una bona fresca,

tot enmig de l'hort,

parlar amb els pebrots

de la primavera

i sentir com canta

l'aigua dintre el pou.

Voldria l'agost

vestidet de festa

amb la jove tendra

demanant per tot.

Voldria l'agost,

el si de la bassa,

el pagès quan passa

carregat de tot,

però un déu poruc,

tossut, mala traça,

engega, declama:

dèries i remucs.

L'ANY ACABA.

 Ilustración Saskia Keultjes.

-Joan Josep Roca Labèrnia-

L'any acaba a l'hivern,

és ben cert,

ha escurçat la llum del dia,

ha perdut dolça alegria

i fa fred,

és molt grat tenir follia.

Estrafet l'enteniment,

va la gent

pels camins de la dissort,

on s'aixopluga la mort,

tot corrent?

L'any acaba i el poder,

mentider,

demanant va la lloança,

treu espasa amb la llança

per saber:

on comença?, on acaba?

Les mares demanaran

i voldran

la fortuna dels seus fills,

passa el temps, tornen els grills,

altre any.

VIATJE. Bones vacances. Felices vacaciones.

 Ilustración Alessandro Gottardo.

-Joan Josep Roca Labèrnia-

Sento la bonior del món,

la feblesa d’ equipatge,

he de raure en un viatge

inestable fins la mort.

Anar d’ aquí cap allà

ni descansar en dormir,

vull aprendre a fugir,

a tenir nou tarannà.

Amagar-me en el bosc

de ciutadans prou porucs,

ensinistrar-me en remucs,

tenir res per voler tot.

El prendre cada matí,

un esmorzar complaent,

conviure on vol la gent,

aprendre a ser mesquí.

Parlar mal de qui governa,

fer-me serf del gran diner,

estimar el ser primer,

emmalaltir per la festa.

Per vacances, viatjar

dalt del llom de la gran fera,

esperar la primavera

per a poder-ho contar.

UN FIL D'ORONETES.

Ilustración Matt Sewell.

 

-Joan Josep Roca Labérnia-

Quan l'estiu s'acaba i el sol s'apropa,

l'arbre tan cansat de sentir enrenou

diu que, d'escalfor, ha guanyat el sou

i s'acluca un xic en dormir-se alhora.

Les fulles, en veure aquest caire vençut,

van trencant el verd, viu, de l'esperança,

van mirant la vall, agafen recança,

demanen, alhora, calma i aixopluc.

Un fil d'orenetes mouen a garlar,

cerquen un cabdill qui les porti al sud

i resta un pardal fins diria mut.

Sento el rellotge, a la plaça estant,

com compta les hores i després els quarts

en un poble vell qui plany sense ensurt.