viernes, 28 de marzo de 2014

ROSES.




Dues cadires. Una corda al terra
recuperant-se de tensions efímeres.
T’he trobat i t’he negat sota l’ombra
d’una rosa, observant-te a dintre, i ets
com si fores, i no. I et dic que vas
marcir-te entre fulls. Jo, ignorant
què són capaços de sentir els dits
si et pogueren acaronar l’alè,
quan surt de tu, amb cada mirada.

Desconec el gemec dels teus llavis,
perquè avorten el bes. No, la distància
no pot ser més llarga. Cal mirar amb
atenció l’ànima, al més profund
de la nit entreoberta: un piano.
Una cadira.
L’intent, assegut,
provant de tocar una nova peça.

Tanque les parpelles i cau la pena.

Llibre poemes: "Espentar l’abisme".

No hay comentarios:

Publicar un comentario