domingo, 11 de junio de 2017

ARETÉ





 

Ella guarda un calcetí meu
al seu armari, una prenda
inútil que mereix el vell amor
d'uns mesos d'hivern i d'almoina.
Encara escoltaré la criatura
que elles diuen pena per no
perdre'm la processó de l'oblit
entre les coses que no volien ser-nos.
Volia fugir i em vaig perdre
endevinant aquell silenci de veus:
no hi ha més tristesa que la que gastes
i jo encara guarde l'altre calcetí.
L'amor era un exiliat entre nosaltres,
el vàrem foragitar com un jueu de la terra,
i ara ens mira des del seu paradís, riu;
nosaltres no érem sinó la seua creació,
ho comprenia tot, i nosaltres respiràvem,
mentrestant, i ens miràvem els ulls per a gaudir.

No hay comentarios:

Publicar un comentario