domingo, 26 de junio de 2016

ALGEPS.



 

T’has adormit entre els meus dits,
com l’algeps s’adorm dins un cabàs de goma.
Negra, fosca, nit de goma, rodona nit.
Havia pastat el nostre amor d’algeps i d'aigua.
Aigua neta de les meves llàgrimes,
algeps blanc dels ossos teus.
Només jo semblava haver pastat aquell amor.

Amor era per a mi i un vent que fa volar plomes
i paperets semblava que bufava per a tu.

T’has adormit i no despertes.
No miren els teus ulls la blava llum dels meus.
No puc tocar la pell ni desitjar els llavis. 
Tu t’has adormit:
Algeps pastat i dur, abans més tendre i fresc mentre l’acaronava.
Jo reste ben despert.
I mire el cel ras de blanques voltes que em fa d’empara mentre la lluna brama.
No, no vull mirar-la la lluna. Per tu l’havia somniada i em digueren que ja en té d’amo la lluna, que no és meva,
que ja no puc donar-te-la.

No puc desllapissar-me de tu, ni vull.
No vull ni puc treure’m el guix sota les ungles.
No se.

No sóc sens tu res més que un aigua blanca,
d'algeps esllavissada.

No hay comentarios:

Publicar un comentario