T’has
adormit entre els meus dits,
com
l’algeps s’adorm dins un cabàs de goma.
Negra,
fosca, nit de goma, rodona nit.
Havia
pastat el nostre amor d’algeps i d'aigua.
Aigua
neta de les meves llàgrimes,
algeps
blanc dels ossos teus.
Només
jo semblava haver pastat aquell amor.
Amor
era per a mi i un vent que fa volar plomes
i
paperets semblava que bufava per a tu.
T’has
adormit i no despertes.
No
miren els teus ulls la blava llum dels meus.
No
puc tocar la pell ni desitjar els llavis.
Tu
t’has adormit:
Algeps
pastat i dur, abans més tendre i fresc mentre l’acaronava.
Jo
reste ben despert.
I
mire el cel ras de blanques voltes que em fa d’empara mentre la lluna brama.
No,
no vull mirar-la la lluna. Per tu l’havia somniada i em digueren que ja en té
d’amo la lluna, que no és meva,
que
ja no puc donar-te-la.
No
puc desllapissar-me de tu, ni vull.
No
vull ni puc treure’m el guix sota les ungles.
No
se.
No
sóc sens tu res més que un aigua blanca,
d'algeps esllavissada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario