LES BRUIXES D'ALCOLEA DE CINCA.

 Ilustración autor desconocido.

Es va estirar la foscor. Es va posar la seva casaca llaurada de silenci i va marxar al seu aire. Va fluir pels carrers, es va recolzar delicadament i va acariciar totes les cases. Es van sentir els espetecs dels panys, van començar a espurnejar els llums d’oli. En el sostre d’un taller ocult d’Alcolea de Cinca, dos bruixes esperaven que creixés la llum de la lluna per llançar-se cap al poble.

– A on està la meva escombra? A on? – preguntava iradament la bruixa més lletja.

– Que tens pa a l’ull? No veus que està aquí al teu costat – responia la bruixa menys lletja.

– Em sembla, amiga, que tu ets una panxacontenta. Si jo perdés la meva escombra, s’acabaria la vida nocturna i la nostra malícia de bruixes. No tindríem la possibilitat de marxar volant després de fer patir la gent del poble.

– Tu tens el cap gros – deia la bruixa menys lletja i es va aixecar la seva escombra.

– Cada vegada passa el mateix. Per tot, que passi has de arrencar-te el teus cabells? – deia mentre arreglava el seu pèl llarg i negre com la nit la bruixa més lletja.

– Jooooo? Tanta roba i tan poc sabó! Mira qui parla! – es defensava la bruixa menys lletja amb els cabells pèl-roigs.

– Tu dorms a la palla. Mai saps quan el perill s’apropa!

– Pot ser que no, perquè jo sóc el perill, jejjjjejjje! – reia la pèl-roja i posava amb força la seva mà a l’espatlla de la seva amiga.

Sembla ser que la bruixa més lletja no s’esperava aquest gest i va caure del sostre a terra. Tot caient volia agafar-se a alguna cosa per no caure i s’agafà de la falda llarga de la bruixa menys lletja. Així va passar que van caure totes dues, una damunt de l’altra davant del taller.

– No tens dos dits de front! – cridava la bruixa més lletja.

– Dient això has posat els peus a la galleda! – responia la bruixa menys lletja.

– Però que fas? Ara no sé a on han caigut les nostres escombres. Saps molt bé que sense escombres no hi haurà distracció, perquè no tenim possibilitat de fugir ràpidament dels patis de la gent.

– No passa res. Les trobarem, segur que estan davant del taller.

Es van aixecar de terra, van fer una mica de gimnàstica i, a la llum de la lluna, van començar buscar les escombres. Tenien els ulls com unes taronges, semblava que les escombres s’haguessin fos.

– Què farem ara? –preguntava la bruixa més lletja. Estava espantada, però no volia que la seva amiga notés que ella tenia molta por.

– Què farem? Què farem? Anirem a peu i entrarem en el taller del Senyor Pau Barver.

– Per a què vols tu entrar al taller del Pau Barver? -preguntava confosa la morena.

– Per a què? per a què? M’agradaria només una vegada que utilitzessis el teu seny. Oh, m’he oblidat, que te’n falta!

– Em sembla, que estàs completament tocada del bolet! – es queixava la bruixa més lletja.

– Si no tenim les nostres escombres, necessitem unes altres escombres. El Senyor Pau, de que treballa? – mirava nerviosament la pèl-roja.

La més lletja no volia respondre. Pensava que qualsevol cosa que digués, la seva amiga se’n burlaria.

– No em dius res? – preguntava la menys lletja.

– No vull. Tu no pots parlar sense riure o sense burlar-te de mi i dels meus sentiments – va començar a plorar la bruixa morena.

– Para! Ets com un nen petit! Una bruixa d’Alcolea de Cinca hauria de ser forta.

– Jo sóc forta. Ahir vaig pujar amb una ma dos vaques del Senyor Ripoll.

– El Senyor Ripoll ni no té vaques.

– Veus? Tu no saps res de la vida d’aquest poble. El Senyor Ripoll aquesta setmana s’ha comprat dos vaques i un porc gros. El porc gros l’he transformat en ruc.

– No importa, jo sé tot que necessito saber! Pots tu tenir molta força en les teves mans, però no tens força en el teu cor.

– Si, que en tinc! Tu m’has fet sentir malament, però això no m’impedeix estimar-te. Jo no podria mai donar-te l’esquena. Així que tinc prou força en el meu cor.

La bruixa menys lletja sentia una mica de vergonya. Sabia que tot el que havia dit a la seva amiga no era molt bonic.

– Ho sento si t’he fet sentir malament. Tens raó, el teu cor té molta força. Estarà bé entrar al taller del Senyo Pau Brever. Allà podem trobar noves escombres.

– Gràcies, amiga – va somriure la bruixa més lletja. -Ah, tens raó. Ell te moltes escombres.

– Que comenci la bruixeria! – cridaven juntes les amigues.

Així va passar que les bruixes d’Alcolea de Cinca mai van deixar el poble. Van conèixer cada racó, cada persona, cada casa del poble. És la seva llar. Si avui passes per allà escolta en el vent, pot ser que hi sentiràs el seu riure.

Autor: Réka Zsuzsanna Simon.