El
ritme cadenciós dels vells poetes,
la
planura argentada d'un estany,
el
perfum d'una flor, la mort d'un somni
o
el somriure simplíssim d'un infant.
Són
tòpics, llocs comuns que ja no es porten:
cal
estripar els clixés i, enterc i ardit,
a
risc de no ser entès, cercar la imatge
encara
inexistent i el mot mai dit.
Serà
molt dur mirar de lluny les roses,
passar
de llarg per un verger florit,
oblidar
les albades, els capvespres,
la
carícia silent d’uns ulls humits.
És
massa fàcil parlar de la llum
que
filtra somnis pel brancam d'un bosc
o
del concert de les ones que esclaten
contra
les roques amb tràgic braol.
Trenquem
el vers, despentinem l’estrofa,
oblidem
els silencis del desert,
els
murmuris del vent entre les dunes,
els
núvols de cotó i el blau del cel.
Negligim
la mar calma i les tempestes;
de
les aus i els estels, fem-ne tabús;
ignorem
la sentor de terra humida…
Conjurem
sempre més els llocs comuns.
Tot
i això, més enllà de les paraules,
seguirem,
nets els ulls i obert el cor,
gaudint
vulgaritats com un t'estimo,
un
núvol, una estrella o una flor…
