Mostrando entradas con la etiqueta Mes Noviembre. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mes Noviembre. Mostrar todas las entradas

domingo, 19 de noviembre de 2017

CANÇÓ DE NOVEMBRE.





El vermell dels arbres,
encès per la posta - dels sols hivernals,
delita i penetra
lo mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
el verd i el vermell!
Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se'n van;
gosem el dia sens mirar endarrera,
sense pensar amb els dies que vindran.
Gosa el moment;
gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat:
un dia de vida és vida;
gosa el moment que t'ha sigut donat.
No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser...
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres
ans d'haver-los cansat en el plaer.

domingo, 5 de noviembre de 2017

NOVIEMBRE.




 

Este noviembre es tan de primavera
que todo lo de invierno se me ha ido.
(Hay tanto sol sobre la sementera
y tantos árboles han hecho nido).

Este noviembre sol, noviembre puro
que vino varios años confundido
no puede ser más tibio ni más duro,
y algo tendrá que no sabrá de olvidos.

Cómo serán eneros y diciembres
si tantas cosas que dejó noviembre
sirven para vivir la vida entera.

Y cuánto costará lograr la calma
si el aire está plagado de fantasmas
y llevamos un mes de primavera.

domingo, 1 de noviembre de 2015

1 DE NOVEMBRE.



 



En dies com aquest,

pètals de records, anhels i sentiments

volen uns prop, altres llunyans,

buscant en la memòria aquells que ja no estan

però sempre estaran…

En dies com aquest,

de nou llance un clam,

vull un bàlsam per estanayar tantes ferides,

tantes vides perdudes,

tants amants sense cossos al costat…

Em dies com aquest

voldria que tots tinguérem pau,

que poguérem visitar el lloc

on la mort enamorada

ha empresonat als nostres éssers estimats.

Em dies com aquets,

voldria que ningú no hagués de reclamar

que s’obria cap fossa,

o que vagara per cunetes i camps

pensant on els osso amants

hauran anat a parar.

En dies com aquest,

voldria que els sentiments que volen

no deixaren de volar

i ens ompliren de nou la vida

de fraternitat, justícia i llibertat.

En dies com aquest,

voldria que mai es quedara un mort

sense dol i sense pau!

sábado, 15 de noviembre de 2014

NOVIEMBRE 1913.


 
Un año más. El sembrador va echando
la semilla en los surcos de la tierra.
Dos lentas yuntas aran,
mientras pasan la nubes cenicientas
ensombreciendo el campo,
las pardas sementeras,
los grises olivares. Por el fondo
del valle del río el agua turbia lleva.
Tiene Cazorla nieve,
y Mágina, tormenta,
su montera, Aznaitín. Hacia Granada,
montes con sol, montes de sol y piedra.