I
llavors, Déu li va donar
la
Vida a l’home,
i
era tan bella i delicada
que
l’home no sabia
què
fer amb ella
i
sols era feliç dormint.
Al
dematí, però,
tornava
la congoixa
i
li venia aquell
desig
enorme de plorar,
i
duia als deus braços la Vida
com
qui duu un setrill de nitroglicerina…
De
vegades la duia com si fos un regal
i
volia amostrar-la,
però
tots en tenien i no li feien cas,
i
callava, tristíssim…
Ja
t’has menjat el berenar?
Poema del llibre: "La vida contada a una nen del veïnat".
