És
el foc i és la neu, és la tristesa
i
és el crit que desperta l’alegria
i
ens fa llum les tenebres que habitàvem
com
un costum antic d’àngels caiguts.
És
el pont i és el riu, és la memòria
que
obri escletxes de mel en la ferida
fonda
i roent que ens cava precipicis
insalvables
al bell mig de les venes.
És
la mar i és la senda, és el desig
que
crea com cap déu futurs més savis
i
funda uns altres mons que es fan possibles
si
el cant esquinça vels i fon les ombres.
