Mostrando entradas con la etiqueta Poesía polaca. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Poesía polaca. Mostrar todas las entradas

domingo, 22 de septiembre de 2024

AL DESPEDIRNOS ME DIO LA MANO.

Ilustración autor desconocido.
 
 
Al despedirnos me dio la mano
los dedos eran flácidos como las hojas mustias-
un tórrido día de un cálido verano
me atravesó el frío del otoño.
 

viernes, 9 de febrero de 2024

BREVES INSTANTES.

 

Esos breves instantes
que suceden tan raramente;
¿es esto la vida?

Esos días contados
cuando vuelve la claridad:
¿es esto la vida?

Esos momentos cuando la música
recupera su dignidad;
¿es esto la vida?

Esas raras horas
cuando vence el amor;
¿es esto la vida?

domingo, 21 de enero de 2024

PERMANECE AQUEL QUE JA CREADO SU MUNDO.

 
 
Permanece aquel  que ha creado su mundo.
Dios existe porque creó su mundo,
Homero existe porque creó su mundo,
Y Miguel Ángel y Mozart
Rafael creó muchas figuras, todas ellas viven.

Se arremolinan los monstruos de El Bosco.
Las mujeres de Renoir muestran sus cuerpos,
son bellas.
Cantan los gallos de Chagall, sus terneras retozan por el cielo.
Don Quijote compone su armadura, Sancho Panza no deja de filosofar.

¿Cuántos mundos nacerán aún?
¿Cuántos personajes?
¿Cuántos animales?

¿Una segunda Arca de Noé?
 

viernes, 26 de noviembre de 2021

CONTE DE LES DONES VELLES.

 
 
M’agraden les dones velles
les dones lletges
les dones dolentes
 
són la sal de la terra
 
no fan ois
als residus humans
 
coneixen l’altra cara
de la medalla
de l’amor
de la fe
 
vénen i se’n van
els dictadors fan el pallasso
tenen les mans tacades
de sang d’éssers humans
 
les dones velles s’alcen a trenc d’alba
compren carn fruita pa
netegen cuinen
s’estan al carrer de braços
plegats callen
 
les dones velles
són immortals
 
Hamlet es remena a la xarxa
Faust fa un paper miserable i ridícul
Raskòlnikov colpeja amb la destral
 
les dones velles són
indestructibles
somriuen benèvolament
 
mor déu
les dones velles s’alcen com cada dia
a trenc d’alba compren pa vi peix
mor la civilització
les dones velles s’alcen a trenc d’alba
obren les finestres
lleven la brutícia
mor un home
les dones velles
renten el cadàver
soterren els morts
planten flors
a les tombes
 
m’agraden les dones velles
les dones lletges
les dones dolentes
 
creuen en la vida eterna
són la sal de la terra
l’escorça de l’arbre
són els humils ulls dels animals
la covardia i la valentia
la grandesa i la petitesa
les veuen en la dimensió adient
pròximes a les exigències
del dia a dia
llurs fills descobreixen Amèrica
cauen a les Termòpiles
moren a les creus
conquereixen el cosmos
 
les dones velles van a trenc d’alba
a ciutat compren llet pa
carn condimenten la sopa
obren les finestres
 
només els babaus se’n riuen
de les dones velles
de les dones lletges
de les dones dolentes
 
perquè són dones boniques
dones bones
les dones velles
són l’òvul
són el misteri sense misteri
són la bola que gira
 
les dones velles
són mòmies
de gats sagrats
 
són fonts fruites
petites
arrugades
que s’assequen
o budes
grassos ovalats
 
quan moren
de l’ull cau
una llàgrima
i s’uneix
en la boca amb el somriure
d’una noia jove.
 

sábado, 31 de julio de 2021

NADA OCURRE DOS VECES.

 
 
Nada ocurre dos veces
y nunca ocurrirá.
Nacimos sin experiencia,
moriremos sin rutina.
 
Aunque fuéramos los alumnos
más torpes en la escuela del mundo,
nunca más repasaremos
ningún verano o invierno.
 
Ningún día se repite,
no hay dos noches iguales,
dos besos que dieran lo mismo,
dos miradas en los mismos ojos.
 
Ayer alguien pronunciba
tu nombre en mi presencia,
como si de repente cayera
una rosa por la ventana abierta.
 
Hoy, cuando estamos juntos,
vuelvo la cara hacia el muro.
¿Rosa? ¿Cómo es la rosa?
¿Es flor? ¿O tal vez piedra?

¿Y por qué tú, mala hora,
te enredas en un miedo inútil?
Eres, pues estás pasando,
pasarás -es bello esto.
 
Sonrientes, abrazados,
intentemos encontrarnos,
aunque seamos distintos
como dos goas de agua.
 

domingo, 4 de marzo de 2018

LAS TRES PALABRAS MÁS EXTRAÑAS.





Cuando pronuncio la palabra Futuro,
la primera sílaba
pertenece ya al pasado.

Cuando pronuncio la palabra
Silencio,
lo destruyo.

Cuando pronuncio la palabra Nada,
creo algo que no cabe
en ninguna no-existencia.