Hi
ha vespres que la mort em mira d’amagat
en
l’horitzó que s’incendia;
hi
ha matins que la sento esperant-me enmig
d’una tempesta.
La
mort se’m fa present sovint
i
cada cop s’assembla més a mi;
en
sento el tacte blanc al cor exhaust
o
als ulls d’algú que odia.
Hi
ha nits que dorm amb mi
i
que se’m queda arrapada
a
les parpelles.
La
mort és un nom lent
que
el meu cos aprèn a pronunciar.
