La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva,
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.
No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.
