Mostrando entradas con la etiqueta Poesia Valencià. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Poesia Valencià. Mostrar todas las entradas

domingo, 5 de abril de 2026

LA PASQUA ES AQUÍ.

  
 
 Llum nova de primavera,
la mona a la nevera:
xocalata de primera
que et regala el padrí.
 
La Pasqua és aquí
entre palmes i oliveres
sota una lluna plena
que ens captivará qualsevol nit.
 
Les ventades de març
amb tardes de sol directe,
els camps ja florits
i els perills de les glaçades.
 
Els dies indecisos
entre el cru hivern
els ruixats impertinents
i hores de calorada.
 
La farigola i el romaní
ens regalen malves al florir.
I el solm a diari,
torna a sortir.
 

sábado, 11 de enero de 2025

SONA EL TELÈFON.


 
Algú m'ha parlat de tu
i les paraules
eren anells menuts
per on la meva pena
passava.
Se m'ha clarificat
el teu gest. Els accents
s'han nuat
al voltant del meu coll
i he entès totes les teves
omissions,
dempeus, l'alè suspès.

sábado, 16 de noviembre de 2024

L'OCELL MATINER.



Encara és fosc, i plou amb ganes,
en un matí fred de maig

però l'ocell matiner
ja hi és, i refila,

refila notes agredolces
de politja de fusta,

content, pel que sembla,
de tenir feina,

estira la feixuga
galleda de l'alba,

l'alça des de la fosca,
nota rere nota,

i deixa que en beguem.

domingo, 13 de octubre de 2024

LA CORDA D'UN VIOLÍ.

 
Ilustración autor desconocido.


La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva,
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.

No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.
 

domingo, 1 de septiembre de 2024

sábado, 31 de agosto de 2024

DESVIACIONS.

 
Ilustración autor desconocido.


Sorgeixen de la infància aquelles pors totals,
i ni tan sols el temps o el riure no les cura.
Uns homes com el pare, de pintes genials,
mig obrien l'abric -amb la mà ben segura
 
i de manera rara- mostrant els genitals.
Gitanos atrevits venien per fer maig.
Però va ser a l'alcova i enmig de dos frontals
-era la nit més negra-, que em va venir aquell raig.
 
Miralls inacabats m'ho fan tot tan confós!
Majors basardes tinc, quan el diable se m'afua:
corredisses per casa, gemecs i crits, no fos
que anés a les orelles, o que em mirés la cua.
 

viernes, 30 de agosto de 2024

CONGEDO: VES-ON.

 
Ilustración autor desconocido.


Veus, nebot meu, com s'enfila la cendra?
És de l'amic que et compartia el pa
i amb qui exploraves el bosc fins la fosca,
mentre jugàveu a fet i amagar.

Veus, nebot meu, quina cendra més fina?
És del seu gos que us clavava mig mos
tendre perquè no caiguéssiu de morros
i ara tots dos són la llum que s'ha fos.

Veus, nebot meu, quina pols de farina?
Són la veïna i el fill del forner,
collint el dia i la poma prohibida.
Són l'abraçada que no es fa malbé.

Veus, nebot meu, el sol com la vol fendre?
Ves om emcara brilli con ahir,
i deixa que me'n vagi vent i barca,
que per conèixer-ho tot em cal morir.
 

sábado, 3 de agosto de 2024

SENSE SABER-NE EN LLOC.


 
Sense saber-ne en lloc,
només conscient que torno a
ser un origen que no
havia estat mai, i ignorant que existia
una pregunta, intento contestar.
T'he dit que no suporto el que he oblidat.
M'has dit que els enyorats perden les terres
que els enyoren -però jo no sé si saps
que les aus migratòries ja no passen
pel nostre desamor crepuscular,
que l'últim gran reducte de memòria
ha d'exhaurir-se en
la nostra indeferència habitual
i que
            sense saber
sense conèixer el nom del
que, per força, no puc
trobar a faltar, i ignorant que existim per
extingir-nos, intento caminar.
 
 

viernes, 7 de junio de 2024

LA BONDAT DEL MES DE JUNY.

 

Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sense al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
 

sábado, 10 de febrero de 2024

LA MORT.


 
Hi ha vespres que la mort em mira d’amagat
en l’horitzó que s’incendia;
hi ha matins que la sento esperant-me enmig 
d’una tempesta.
 
La mort se’m fa present sovint
i cada cop s’assembla més a mi;
en sento el tacte blanc al cor exhaust
o als ulls d’algú que odia.
 
Hi ha nits que dorm amb mi
i que se’m queda arrapada
a les parpelles.
 
La mort és un nom lent
que el meu cos aprèn a pronunciar.
 

viernes, 27 de octubre de 2023

SOMIATRUITES.

 
-Albert Pla-
 
Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens,
on només hi estudien els nens
que somien en truites.
 
És l’escola dels somiatruites,
és l’escola dels somiatruites,
on només hi estudien els nens
que somien en truites.
 
I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
i a mitjanit despegava i volava i volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
i es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena.
 
I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua,
i mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines.
Ah, i, a més i a més, era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.
 
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
i se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya.
 
I el Gerard que somiava que era un gat
que somiava que era en Gerard que somiava.
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava,
 
i la Roser que somiava que la mare mai la renyava,
i la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
i parlava xinès de la Xina.
 
I l’Albert que somiava i somiava i somiava i somiava i somiava,
i de tant que somiava mai es despertava,
i a l’escola, és clar, mai s’hi presentava.
 
Però la mestra mai li posava una falta i sempre l’aprovava.
I és que l’Albert estudiar no estudiava,
però somiar, carai si somiava.
 
Carai quina senyoreta que simpàtica que era,
que somiava que era una marreca,
i cantava com una gitaneta a les nits de lluna.
 
Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens,
on només hi estudien els nens
que somien en truites.
 
I el Ramon que somiava coses tan estranyes
que és impossible explicar-les.
I, en fi, sobre les coses que somiava la Laura
és millor no saber-les.
 
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes, ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
només finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes.
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes.
 

domingo, 22 de octubre de 2023

NOVA CANÇÓ DE S'AMOR PERDUT.

 
 
Avui hem trencat el nostre camí,
avui l’hem deixat i sols hem partit.
 
Agafaré es ormetjos
i tornaré a començar,
que s’infant ja és home,
i queda molt per trescar.
 
Res no em deus, res no et dec,
res no ens hem de tornar.
Els moments passats són hermosos,
ja tinc amb què continuar.
 
Noves mans trobaran
secrets al teu cos,
ses meves callaran,
no diran si en saben molts.
 
No hi ha hagut cap mena d’odi
en el nostre partir.
Hem baixat tots dos els ulls
i hem pres el camí.
 
Les barques tornen al port,
el sol es comença a aixecar,
la boira es posa a la mar
i als vells carrers de ciutat,
on el sol hi entra, molt, molt tard.
 
 

domingo, 16 de julio de 2023

COM UNA LLUM.

 

Com una llum
que brilla en una llunyania
i no troba cap obstacle
on projectar-se, on ser:
                així la poesia.

Perqué el poema
tan sols viu
quan la mirada de l'altre
el travessa i en cada paraula
fins posseir-lo del tot.