No
serà falaguer, l'estiu, i la tardor
-saps
prou com l'estimàvem-
serà
potser en excés melangiosa.
Quan
s'escurcin els dies te'm faràs més
present,
perquè
el silenci fa més densos
els
records, i més íntim el temps
que
ens és donat per viure'ls.
A
ulls clucs et veuré: tot serà tu
per
la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després
passaran anys i esdevindràs
translúcida
i
a través teu estimaré el futur
potser
sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs
a ser una part tan íntima
de
mi mateix, que al capdavall la mort
se
t'endurà de nou quan se m'endugui.
