viernes, 28 de febrero de 2014

CARNAVAL.




L’Anna no s’ho passa gaire bé, per Carnaval. La veritat és que no li agrada gens. Té una mica de por quan passa davant d’animals inquietants, quan veu dimonis amenaçadors, quan escolta monstres que regeixen o quan mira màscares poca-soltes.
I ara, l’Anna camina cap a l’avenguda on desfila el carnaval. Dóna la mà a la seva mare i amb prou de feines aixeca la vista de terra. El xivarri és cada cop més intens, més atabalador. Prem fort la mà de la mare i gairabé no obre els ulls.
Han de creuar a l’altre costat del passeis per arribar a casa de l’àvia Olinda. Travessen el carrer enmig d’una comparse d’arlequins. Alguns ballen el seu voltant i l’Anna, sense voler, deixa anar la mà de la mare.
L’Anna obre els ulls i no la trova. La crida desesperadament, però la seva seu es perd entre les notes musicals. Comença a plorar, está perduda enmig del Carnaval.
Un arlequí se li acosta i li eixuga les llàgrimes amb un mocador. Després li ofereix una màscara i la hi col·loca a la cara.
Junts, caminen entre els colors, el xivarri, la gresca i la música de la desfilada. L’Anna s’hi trova cada cop més a gust, mirant rere la màscara. Ara veu el món d’una altra manera.
Observa, estranyada, la desfilada d’animals divertits, de dimonis juganers, de monstres sorprenents i de màscares somrients.
També veu, amb alegría, ocells enignatics, fades fanfarrones, dracs ballarins i pirates amables.
Però, tot d’una, l’absència de la mare i el record de l’àvia assalten l’Anna. Mira l’arlequí que l’acompanya, li estira la màniga i li diu:

- Vull anar amb la meva mare. ¿M’ajudes a trobar-la?
L’arlequí s’ajup, es treu la màscara i somriu.
- ¡Àvia Olinda! ¡Ets tu! ¡Que bé! ¡Quina por que he passat!
- Tranquil·la –diu l’àvia mentre li escabulla els cabells-. ¿T’agrada el Carnaval?
- Molt. Al final m’ho passat bé. ¿Però on és la mare?
- A casa. Hi ha anat per preparar-nos un pastís.
- ¿Què et sembla si l’any vinent ens disfressem totes tres? –li pregunta l’àvia Olinda.
- Genial. ¿Saps, àvia?, el Carnaval m’encanta.
I totes dues caminen cap a casa agafades de la mà. Un pastís de xocolata les hi espera.












 Texto del cuento:  Javier Sobrino.



jueves, 27 de febrero de 2014

VIVE.





vivir no es 
dejar pasar las cosas 
a través de las horas 
sin saber por qué.

No el quedarse a la orilla 
viendo de las aguas el pasar, 
tan solo oyendo su cantar.

¡Éntrate en ellas 
y ya no será tu imagen la que allí refleja, 
sino tú misma la del agua presa!

Sentirás su fresco bienhechor 
que el alma eleva 
e inclinando un poco la cabeza 
beberás, apagarás tu sed 
y goce de la vida, comenzará el saber 
que a perdonarlo todo 
lleva el comprender. 

No te quedes a la orilla 
mujer, tú, la que serás mía, 
¡éntrate en esas aguas, 
vive tu vida!

miércoles, 26 de febrero de 2014

AL VINO.




Tú viertes Alegrías del corazón. ¡Qué triste, 
sin ti se va la vida, noble vino orgulloso 
y radiante de olvidos! Desde que el cielo existe 
triunfa tu gozo como un gozo religioso. 
Qué ligeras las copas, cuando juntas palpitan 
en tu amor, ¡vino! Todas las embriagueces, aman 
la sombra de tus ramas. ¡Los rayos en ti habitan
del Dios de los ejércitos! 
¡Los rendidos, te llaman para andar! 
Los serenos campos con sus vendimias, 
amparan tus estirpes. Y como el pan, tú tienes 
la gracia de la Cena Antigua... 
Tus eximias virtudes resplandecen sobre los dulces bienes... 
¡Carnal don nos entreabres, y el velo ultra terreno! 
       ¡Mas eres loco, como la llama y el veneno!

domingo, 23 de febrero de 2014

EN LO OSCURO DE LA SENDA.


Ilustración Autor desconocido.


¿El más allá?... ¿La otra vida?... 
Una hoja helada voló
Golpeando al bajar, mi carne,
Y desde su nada habló:
Vanidad, pena de todo,
Perdición, frío…
¿Qué Dios,
cuál Dios cruel, deshojador,
con el peso de una espada
y el sigilo de una hoz
me la envió, mientras temblaba
mi cuerpo en viejo pavor, 
en lo oscuro de la senda,
sin una gruta de amor?

Poesía del libro: Las formas desnudas, 1930
 

Esto es lo más bello que dijo el hombre de Quíos:
"Cual la generación de las hojas, así la de los hombres"
Pocos mortales, en efecto, acogen en su oído este verso
y lo depositan en su pecho. Pues queda en cada uno la esperanza
Que en el corazón de los jóvenes arraiga.  
Mientras conserva un mortal la flor muy deseable de la juventud,
tiene un ánimo ligero y piensa muchos desatinos.
Porque no recela que ha de envejecer y morir
ni, al estar sano, tiene preocupación por la fatiga.
Necios quienes tienen tal estado de mente y desconocen
cuán corto es el tiempo de la juventud y el vivir
de los hombres. Pero tú apréndelo, y hasta el fin de tu vida
atrévete a gozar de los bienes que el vivir te depare.
Semónides de Amorgos (aprox. 630 a. C.)