CARNAVAL.

L’Anna no s’ho passa gaire bé, per Carnaval. La veritat és que no li agrada gens. Té una mica de por quan passa davant d’animals inquietants, quan veu dimonis amenaçadors, quan escolta monstres que regeixen o quan mira màscares poca-soltes.

I ara, l’Anna camina cap a l’avenguda on desfila el carnaval. Dóna la mà a la seva mare i amb prou de feines aixeca la vista de terra. El xivarri és cada cop més intens, més atabalador. Prem fort la mà de la mare i gairabé no obre els ulls.

Han de creuar a l’altre costat del passeis per arribar a casa de l’àvia Olinda. Travessen el carrer enmig d’una comparse d’arlequins. Alguns ballen el seu voltant i l’Anna, sense voler, deixa anar la mà de la mare.

L’Anna obre els ulls i no la trova. La crida desesperadament, però la seva seu es perd entre les notes musicals. Comença a plorar, está perduda enmig del Carnaval.

Un arlequí se li acosta i li eixuga les llàgrimes amb un mocador. Després li ofereix una màscara i la hi col·loca a la cara.

Junts, caminen entre els colors, el xivarri, la gresca i la música de la desfilada. L’Anna s’hi trova cada cop més a gust, mirant rere la màscara. Ara veu el món d’una altra manera.

Observa, estranyada, la desfilada d’animals divertits, de dimonis juganers, de monstres sorprenents i de màscares somrients.

També veu, amb alegría, ocells enignatics, fades fanfarrones, dracs ballarins i pirates amables.

Però, tot d’una, l’absència de la mare i el record de l’àvia assalten l’Anna. Mira l’arlequí que l’acompanya, li estira la màniga i li diu:

- Vull anar amb la meva mare. ¿M’ajudes a trobar-la?

L’arlequí s’ajup, es treu la màscara i somriu.

- ¡Àvia Olinda! ¡Ets tu! ¡Que bé! ¡Quina por que he passat!

- Tranquil·la –diu l’àvia mentre li escabulla els cabells-. ¿T’agrada el Carnaval?

- Molt. Al final m’ho passat bé. ¿Però on és la mare?

- A casa. Hi ha anat per preparar-nos un pastís.

- ¿Què et sembla si l’any vinent ens disfressem totes tres? –li pregunta l’àvia Olinda.

- Genial. ¿Saps, àvia?, el Carnaval m’encanta.

I totes dues caminen cap a casa agafades de la mà. Un pastís de xocolata les hi espera.

 Texto del cuento:  Javier Sobrino.

Ilustración Rebeca Luciani.