Ella
guarda un calcetí meu
al
seu armari, una prenda
inútil
que mereix el vell amor
d'uns mesos d'hivern i d'almoina.
Encara
escoltaré la criatura
que
elles diuen pena per no
perdre'm
la processó de l'oblit
entre
les coses que no volien ser-nos.
Volia
fugir i em vaig perdre
endevinant
aquell silenci de veus:
no
hi ha més tristesa que la que gastes
i
jo encara guarde l'altre calcetí.
L'amor
era un exiliat entre nosaltres,
el
vàrem foragitar com un jueu de la terra,
i
ara ens mira des del seu paradís, riu;
nosaltres
no érem sinó la seua creació,
ho
comprenia tot, i nosaltres respiràvem,
mentrestant, i ens miràvem els ulls per a gaudir.
