Ilustración autor desconocido.
Quin
dia es farà clar damunt de nostra vida,
i
et duré del meu braç sense por ni recel,
ni
hi haurà a nostre pas cap vedruna partida
i
acostaràs la boca per oferir la mel.
Quin
dia es farà clar damunt de nostra vida!
Ara
tinc la meva ànima, menuda i encongida,
la
neu tusta a la porta, i es fon l’últim estel,
i
aquesta primavera va tan endarrerida!
Damunt
les tiges mortes hi ha caramulls de gel.
Ara
tinc la meva ànima menuda i encongida.
Perquè
l’amor no es torni una ombra de mentida
li
cercarà una brasa, i el voltaré d’un vel;
si
sota d’un baladre hi ha un cor que diu “oblida”
circumdaré
d'espines el pobre jaç rebel,
perquè
l'amor no es torni una ombra de mentida.
Adéu,
amiga blanca; adéu, Rosaflorida.
Damunt
la terra trista, sota el dolor del cel,
camina
la meva ànima lassa i esporuguida,
però
tèbia i alada com un colom fidel.
Adéu,
amiga blanca; adéu, Rosaflorida!
