He passejat per una serralada
de vidres, d'automòbils furiosos,
d'hores grises sota una llum incerta.
He caminat entre rostres gasius
que rebutjaven qualsevol engruna
de complicitat, qualsevol mirada
que pidolés somriures o tendreses.
Cada mot prometia una amenaça,
cada gest inflexible reescrivia
amb lletres més lluents el meu exili.
Ara ets aquí i els teus llavis bateguen
i el teu cos escalfa el fred de l'estança.
El teu silenci ardent esdevé un bàlsam
per les plagues que oculta la meva disfressa,
i enmig de la foscor l'oblit s'enduu
el soterrat menyspreu del nostre tracte.
Res no et separa dels altres, però avui
ets el meu refugi, i és la basarda,
i no el desig, qui comanda la recerca
d'un alè impossible en els teus llavis,
d'un amagatall rere els dits esquerps
que reinterpreten la meva nuesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario