novíssimes
les fulles a la branca
del
temps, l’abril del trenta-dos.
per
primer cop per mi, només per mi,
regal
indefugible de l’atzar.
captiu
de la desgana i el desig,
sumava
cada abril
més
fulles a les branques
de
l’arbre.
calia
reconèixer els brots més nous,
preguntes
noves que envellien prompte,
cavar-me
el terra amb calma
per arrelar amb més força,
conviure
amb més respostes.
avui
ja sé que el món és meu,
que
tot m’ha estat donat (tant sense mi, però,
com
l’aire que bressola el meu passat).
amb
l’últim sol s’aclariran els dubtes?
reclamaré
els records més càlids
per
les nits més fredes
recosiré
la fe, sóc vell astut,
i
envestiré la llum sense recances.
No hay comentarios:
Publicar un comentario