Un
poeta és un fantasma, un espectre que detecta mots en l’aire, un mecano
d’oblits i records que, autònom, s’expandeix i crea... Però el fum i certs
predicadors de la voràgine escampen la venjança blanca de la ignorància.
Inconscient
i àngel, diu una llum invisible que no sap, ni la comprén. Diu la veu capaç de
generar el món.
Cada
matí s’endreça i perfuma; obre la primavera i sobre les fulles, de bat a bat,
extrau l’essència d’unes paraules; després pinta tot l’amor que és capaç, per
tu.
No
complica la vida, ni la disfressa, ni capgira el vocabulari amb dissenys de
combinatòria estrafolària. Se sap caduc.
Perceps
la saba estranya que t’injecta?
Així
el poeta escriu silencis marcits, flors impossibles, la pedra òrfena d’ombra,
l’efusió d’un sol que s’esgota; com una sínia t’aboca, al cor, una aigua
profunda, fresca. I te n’adones de l’íntima soledat del món amb què palesa la
joia, la tristesa.
Per
tu inventa focs petits, lleus vols, batecs per desfer els murs d’un riure
buit... la incomunicació, tessel·la i carn al mosaic de la desesperança.
Un
poeta no és tan sols un atribut o predicat... s’engronsa i creix pluja en la
paraula.
No hay comentarios:
Publicar un comentario