Cap
desig d’obrir la boca.
De
què hauria de cantar jo…?
Jo,
que sóc odiada per la vida.
Cap
diferència entre cantar o no cantar.
Per
què hauria de parlar de la dolçor,
quan
sent amargor?
Ai,
el puny de l’opressor
colpeja
la meua boca.
No
tinc cap company a la vida
per
qui puc ser dolça jo?
Cap
diferència entre parlar, riure,
morir,
ser.
Jo
i la meua solitud cansada
amb
aflicció i tristesa.
He
nascut per al no-res.
La
meua boca hauria d’estar segellada.
Ai
cor meu, tu saps que és primavera
i
hora de celebrar-ho.
Què
hauria de fer amb una ala travada,
que
no em deixa volar?
He
estat en silenci molt de temps,
però
no oblide la melodia,
perquè
cada diumenge xiuxiuege
les
cançons des del meu cor,
que
em recorden
el
dia en què rebentaré aquesta gàbia
i
volaré d’aquesta solitud i
cantaré
com una malenconiosa.
No
sóc pas pollancre feble
per
a ser sacsat per qualsevol vent.
Sóc
una dona afganesa,
cosa
que només significa lamentar-se.
No hay comentarios:
Publicar un comentario