TOQUEN LES DOTZE.

 Ilustración Helg Lugano.  

 

-Vicenç Vernet-

 

S’estripa la nit a l’hora de la tempesta suau
en el tàlam improvisat amb la seda de la Xina,
finestra oberta amb trascolament d’astres,
les boques fan la seva feina amb les llengües
turgents amb saliva de maduixa i llimona,
les mans premen sol•licites esquenes i natges,
la suor i les feromones amb dansa meravella,
oscil•lent els pits amb fregadissa de mugrons,
que de tant erectes estan a punt d’explotar,
ventres fusionats amb guspires de sàndal,
tota la musica surt i entra per les orelles,
cames entrelligades no deixen volar els peus;
lapse de temps eteri que revincla per la cambra,
els gemecs anuncien focs d’artifici necessaris,
l’hora violeta en què tot es fa possible,
passen els minuts i els minuts i els segons,
i el licor es vessa dels semalers tibats,
incandescent i perfecte. Toquen les dotze.