M'estime l'home nu d'anells i màscares
més
que no pas l'arrogant individu
voltat d'honors, enverinat de glòria.
I és, per això, que m'agrada el cant
senzill,
sovint fet de terra ben aspra.
Encara
hi ha, però, qui no em comprén:
vol
que una tela frondosa de paraules
oculte
el cos com un enramat d'heura,
però
m'estime molt més no ofegar-lo.
He
de deixar-lo que sure ben clar
com
un vaixell saltant joiós les ones.
No
ha arribat encara del cant l'hora
de
deixar l'home apartat, oblidat,
com
qui es deixa oblidada la groga
fotografia
d'un primer i ja
ben
llunyà amor en deixar d'usar una
vella
cartera, desgastada i buida.
Per
això dic, ben clar, que estime l'home,
com
qui s'estima l'afable natura
d'un
antic pi creixent entre les roques.
No us parlaré amb mots falsament poètics.
Es
necessari encara parlar d'ell,
amb sentiment irrefrenable. L'home:
agosarat personatge, lleó
mansament
sempre ferotge, que es creu,
sense profit, el centre just del món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario