Amb
la cartera a l’esquena,
braços
plegats sobre el pit,
mig noia gran i mig nena,
camina
amb pas decidit.
Passant,
de reüll es mira
a
tots els aparadors
i
portes envidriades
amb
un esguard neguitós.
No
veu el cel ni la terra,ni si fa sol o si plou,
ni
si volen orenetes
i
els arbres treuen brot nou…
Només
mira si és prou alta
i
té l’aire prou bonic
perquè
pugui enamorar-se’n,
quan
la vegi, el seu amic.
Però
l’amic no s’hi fixa,
quan
la troba pel camí;
està
pendent de no caure
corrent
amb monopatí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario