Captaire d’amor t’han fet
i ningú
te’n dona almoina.
Pidoles
aquí i allà,
i truques
de porta en porta.
Hi
ha qui et lliura un vell barret,
qui,
unes sabates estretes,
qui,
un abric mig rebregat,
qui,
el llamí d’unes monedes…
Hi
ha qui et diu_ -Ah, hola! Ets tu?
Què necessites, col·lega?
Ja saps que post disposar…
Potser tens set? Què vols beurer?
Més
ningú et dona el tresor
d’una
abraçada sincera,
d’un
espontani “Què fas?”
o
d’una mirada tendrá
que
t’esclafi el viu del cor
just
quan no tens la mà estesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario