Espurna de vida, llum del coneixement,
que
s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música
immortal que camina i vola
per
la nostra terra i per tots els cels.
La
canten els trànsfugues, els empresonats,
i
tots els migrants que no tenen sostre,
la
piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan
endins del cor, que commouen l’ànima
dels
àngels de Rilke, closa en la natura.
La
fan trontollar. Música que atura
aquell
caminant en veure la cigonya
i
el seu vol rasant, sense cap frontera
que
li barri el pas, puntejar lleugera
sobre
la teulada que li fa de niu.
I
ell no pot volar. Poesia. Música
de
l’ànima, teixida amb paraules.
No hay comentarios:
Publicar un comentario