-J.V Foix-
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En
prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per
quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges
foll? Vers quina meravella
D'astre
ignorat m'adreç passos retuts?
Sol,
sóc etern. M'és present el paisatge
De
fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O
en tuc de neu, jo retrob el paratge
On
ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per
heure'm tot. O del diable engany.
No hay comentarios:
Publicar un comentario