Damunt
el cel veig un drac
brodat
de foc,
un
drac que guarda una jove
en
estrany lloc.
Sos
cabells creixen i creixen
per
dins l'espai.
El
drac no la deixa viure,
ni
ara ni mai.
La
jove porta un vestit
color
de nard;
sobre
la tela, pintades,
tres
flors de card.
A
la punta dels cabells
llenques
de lluna
resplendeixen
dins la nit
una
per una.
Ben
de pressa que la cerca
dins
la gran vall
un
jovençà valerós
en
un cavall.
Travessa
els llargs sementers,
la
nit fa por,
una
por fonda que crema
l'arrel
del cor.
-Cavaller,
bon cavaller,
alerta
al drac,
que
s'amaga rere els núvols
ran
d'aquest llac.
-No
temeu, estelets, no,
no
temeu ara,
que
jo no tenc gens de por,
vull
dar la cara.
El
drac enfurit bramula,
treu
foc pel nas,
cent
llamps forcats resplendeixen
sota
el seu pas.
-Cavaller,
cavalleret,
ai,
si t'aplega,
ja pots fer valent l'escut,
que
el drac ofega!
-No
temeu, que dins les mans
tenc
una daga.
Ran
d'aquest tall esmolat,
la
mort s'hi amaga.
-Cavaller,
cavalleret,
vés-te'n
a casa.
-A
casa, no hi vull anar
sense
la dama.
A
casa, no m'hi envieu,
que
ella em reclama.
El
cavaller, tan ardit,
entrà
en batalla,
-el
drac treia pels queixals
foc
i metralla.
Res
no atura aquell guerrer.
Les
espasades
sobre
el coll de l'enemic
cauen
fiblades.
I
el firmament s'omple de sang,
roja
és la nit;
roses
enceses que esclaten
talment
un crit.
Sobre
la fosca dels parpres
el
drac és mort.
Quan
repiquin les campanes
que
toquin fort.
Que
repiquin nit i dia
que
és bon treball.
Pels
sementers de la fosca
corre
el cavall.
No hay comentarios:
Publicar un comentario