Era aquest carrer. I aquesta,
la casa, la porta viva.
Jo hi venia a acompanyar-te,
a les nits. L'ombra madura
s'esqueia rere nosaltres,
com un excés, imprevista,
conciliant son imperi
amb l'enyor que li deixàvem.
L'últim moment de mirar-nos
tenia color d'alarma,
sal i costat de pregunta:
l'últim moment de soprendre'ns
s'hi esdevenia de pressa.
Després, passaves la llinda,
t'ocultava un mur de pausa.
¿L'endemà? La prometença
l'abolia. Me n'anava
segur de tu, per la fosca,
ple de tu, entre les acàcies,
somrient-te encara, amb lluna
sobre els llavis i expertesa.
Un bleix forestal, un trànsit
d'ocelleria imprecisa,
advenia a les taulades,
El carrer, les cases ermes,
oh escenari inalterable!
Sense tu, sense mi, quina
ansietat que el declara!
No hay comentarios:
Publicar un comentario