martes, 4 de marzo de 2014

PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA.


Ilustración Justin Gerard.

                  
-Salvador Espriu-
 
El meu somni lent
de la gran pau blanca 
sota el cel clement.

Passo pels camins 
encalmats que porten 
la claror dels cims.

És un temps parat 
a les vinyes altes, 
per damunt del mar.

He parat el temps 
i records que estimo 
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs, 
car veus com es tanquen 
llavis catalans.

I es baden al sol 
boques de captaires, 
plagues de leprós. 
 
Ningú no ha comprès 
el que jo volia 
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú 
per què sempre parlo 
del meu món perdut.

Les paraules són 
forques d'on a trossos 
penjo la raó.

Branden a ple vent 
cordes que no poden 
suportar més pes.

El càntic és lluny, 
i la greu campana 
toca pels difunts.

Ha cessat el ball 
de l'altiva monja 
i de l'embriac.

La dansa també 
del pelut dimoni 
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós. 
He llegit el llibre 
del Predicador.

Deso a poc a poc 
dintre de la capsa 
tots els meus ninots.

Ara he de callar, 
que no tinc prou força 
contra tant de mal.

D'un mal tan antic 
aquesta veu feble 
no et sabrà guarir.

En un estany buit, 
manen el silenci 
i la solitud.

Sols queden uns noms: 
arbre, casa, terra, 
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots 
de la meva llengua, 
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
 pressentida barca.

La por de morir.
 
Poesía del llibre: "Cementiri de Sinera, 1946"

No hay comentarios:

Publicar un comentario